OriolSala.com – Weblog

Avui ja estic una mica més tranquil. Ara mateix he comprovat que Rumbo (l’agencia de viatjes on vaig comprar el bitllet) i Swis (companyia amb la que viatjava a Finlandia) m’han abonat l’import del bitllet d’avió tal i com m’havien dit.
Però amb coses de diners, fins que no els tens, no et pots creure res.

Simplement, agraïr i emfatitzar que mentre algunes companyies amarguen les vacances a la gent (IBERIA Handling), altres que simplement s’han vist afectades cumpleixen.

D’això n’he après un cosa ben simple: Mai més compraré bitllets a IBERIA, i seguiré confiant amb Rumbo.es i Swiss.

Si, crec que el titular és prou explicatiu, però ahir em vaig quedar a Barcelona. En aquests moment m’hauria d’estar posant la camisa i la corbata per anar a un casament a més de 3.000km d’aquí, però gràcies als senyors de IBERIA Handling m’he quedat sense anar-hi.
Però no només això, sino que tampoc vaig poder anar al casament del Carles i la Marissa perquè la cua per reclamar l’import dels bitllets era llargissima, més de 6 hores per tenir un paper que encara no sé si em servirà perquè com a minim em tornin els diners del bitllet.
Estic massa implicat i emprenyat com per escriure més sense dir barbaritats, així que ho deixo aquí.

Demà marxo cap a Finlandia. En Rodrigo, el meu company de pis durant la meva estada d’Erasmus a Växjö (Suècia) es casa amb la seva companya finlandesa, la Karita. Em van convidar a la boda ja fa mesos, i em fa molta ilusió anar-hi.
La ruta serà llarga. El vol surt demà al matí de Barcelona amb destinació Zurich, on faré enllaç per anar fins a Helsinki (tot això volant amb SWISS). Un cop allà, sobre les 17h, m’esperen amics del nuvi per marxar, amb dos cotxes llogats fins a Pudasjärvi, al nord de Finlandia. Ens esperen més de 8h de trajecte per arrivar.
Un cop allà, anirem al casament, que és el dissabte a les 16:00h. Després, l’àpat i la festa amb la resta de convidats.
A partir d’aqui i fins dimarts (dia de tornada), farem via cap a Helsinki, on estaré a casa d’una amiga que està fent un intercanvi amb el seu doctorat.
La tornada es el dimarts dia 1 a les 20:00 amb SAS, directe cap a Barcelona.

A part d’això, felicitar també al Carles i la Marissa que es casen dema a la nit (mentre jo seré a Helsinki) a Terrassa i els quals ja saben el greu que em sap no poder assistir a la seva boda.

Aquesta serà la primera nit que dormi al meu pis. Avui ha estat un dia agotador, fent mudances entre el que ha estat casa meva durant gairebé 13 anys, i la que és a partir d’avui el meu pis. Caixes amunt i avall, mobles cap aquí i cap allà… un caos que de moment crec durarà uns dies, ja que encara em queden moltissimes coses per endreçar. També hi haurà les inevitables visites a IKEA per omplir una mica el pis amb taules, cadires, armaris, paelles, etc…
Ha semblat una història inacabable: vaig comprar el pis sobre plànols fa 2 anys i mig, i fins el mes passat no es va fer l’entrega i l’escriptura. Massa temps per alguns, una eternitat per mi, però per fi ja estic aqui dins, preparat per a disfrutar-lo!

Per cert, encara no tinc telèfon, així que agraeixo al meu “veí” desconegut per deixar-me part de la seva WiFi per escriure aquest post.

Ahir divendres va ser l’ultim dia a l’empresa on he treballat aquest últim any. Durant aquest temps he estat desenvolupant jocs per a màquines escura-butxaques. Aquí hi deixo bons amics, però és una empresa on no hi ha lloc per a un Project Manager, amb la cual cosa, m’he vist obligat a buscar alternatives, i aquesta s’ha presentat.
El proper dia 3 d’Agost entraré a formar part d’una empresa multinacional de capital català del sector metal·lúrgic. Allà entraré a formar part del Departament de Sistemes, on començaré a gestionar petits projectes per anar agafant pràctica i experiencia.
Durant aquestes dues setmanes i mitja aprofitaré per fer vacances i descansar, i de pas fer les mudances que fa tant de temps que espero.

Avui ha finalitzat el curs del Master in Project Management de La Salle (Universitat Ramón Llull). Han estat gairebé deu mesos d’estudi intens i continu, de veure com el teu temps lliure desapareix de l’agenda deixant pas a treballs, lectures, classes i exàmens. Però ara, a 15 de Juliol, tot es veu diferent: temps lliure a “mansalva” que aparentment no saps com l’ompliràs, tota una vida social que havies deixat de banda torna a apareixer… Es una sensació extranya que suposo que fins d’aqui uns dies no hauré assimilat.
Han estat gairebé 400 hores lectives repartides entre divendres al vespre i dissabtes al matí, des de l’Octubre passat fins avui. Això sense comptar les hores no lectives però dedicades a treballs i lectures, o simplement a estudiar.
Ha estat un any molt dur, però que de ben segur recompensarà l’esforç realitzats!
D’aqui agraïr la paciencia que molta gent a tingut amb mi durant aquest temps, perquè sé que en moments de tensió han sigut ells qui han pagat els plats trencats sense tenir-ne cap culpa.
El que m’emporto del master, dos coses fonamentals: els coneixements que La Salle m’a proporcionat, i unes amistats molt especials. Amb alguns d’ells hem estat com una segona familia durant aquest temps, i això uneix.

A partir d’ara, intentar poder aplicar els coneixements obtinguts en el master al mercat laboral.

Al final, per problemes climàtics ens hem quedat sense paracaigudisme. Ahir al mati ens vam apropar fins a Empuria Brava per tirar-nos en paracaigudes per celebrar els 30 anys de l’Alberto, un company de la universitat, pero ens van confirmar que no permetien l’activitat perquè estava núvol i feia molt vent.
Com que ens quedàvem a dinar allà mateix, ens van comentar que potser a la tarda, si millorava el temps, ens podriem tirar, però al final res de res.
Per compensar i fer alguna cosa tots junts, vam fer unes tandes de karts just al karting que hi ha al costat de l’aeròdrom. Almenys durant una estona vam alliverar una mica d’adrenalina, que sempre va bé.

No, no us espanteu, només us volia comunicar que aquest diumenge, si el temps ho permet, tornaré a gaudir de l’experiència de tirar-me en paracaigudes. El lloc és el mateix que el passat Juny, però aquest cop amb companys de la universitat. Celebrem els 30 anys d’un d’ells, i la seva parella li ha muntat el show! Sé que molts dels companys no es tiraran, però a mi no m’agradaria perdre una oportunitat per a tornar a sentir una caiguda lliure de 55 segons a més de 200km/h. Una experiència única.

Bé, espero que no passi res i que el dilluns pugui seguir explicant més coses de la vida.

Una de les fotos de la meva experiència del passat juny: