Avui, després d’estar a Futami-no-ura i Ise, m’he arribat a Kobe, ciutat que m’havia quedat pendent durant la meva primera visita a Japó.

Us plantejo una enquesta: Quina Torre us agrada més??

Torre del Port de Kobe

Torre de Kyoto

Fins aquí m’he arribat avui… després de més de 2 hores de tren, baixo a Futami-no-ura, un poblet de costa petit, que no té res més que dues pedres al mar, i molts ryokans amb onsens…

Que tenen d’especial aquestes dues pedres??? Doncs segons sembla, la llegenda diu que són algo així com uns deus creadors, segons la religió sintoista…

Són dues pedres, que estan conectades per una soga que es canvia 3 cops l’any amb uns grans rituals… Són boniques, però potser per fer tants kilometres no….

Després m’he acostat fins a Ise, que té 2 dels 3 temples sintoistes més importants de Japó, però com és habitual, no els pots veure, només et deixen passejar pels jardins, i veure’ls de lluny…

Avui he fet un canvi de plans totalment imprevist…. Ho tenia tot previst per anar a Toba, al sud de Kyoto. He arribat a l’estació ontime, i mentre esperava el tren, no ho he vist clar, i he preferit anar cap al nord, a Amanohashidate.

Crec que l’he encertat, perquè tot hi haver-hi un 60% de probabilitats de precipitació, m’he emportat el paraigua per a res… l’he arrossegat tot el dia, fins que he tornat a Kyoto, on l’he tornat a obrir, perquè seguia plovent.

Amanohashidate és el tercer dels tres llocs més bells de Japó… els altres dos són Miyajima i Matsushima. Amb aquest, he acoseguit un tres de tres!!!

Amanohashidate es una marisma d’aigua salada al mar de japó, aconseguit per una llengua de terra de més de 3km. Una llengua de entre 40 i 110m. d’amplada, de sorra blanca i pins. El nom significa algo així com “Cami a la via làctea”, ja que diuen que si pujes al turó que hi ha al final de la marisma, i mires amb el cap entre les cames de cap avall, el cel i el mar es confonen, fent semblar la llengua de terra un cami cap al cel… Avui ho semblava, tot i no ser un dia assoleiat.

L’excursió ha valgut la pena, encara que he hagut de fer 2 hores de tren per anar i dues per tornar.

La nota curiosa del dia… Trobar-me al Teppei, amic del Joan, a la llibreria de l’estació de Kyoto…. Mira que són gent a Kyoto, però la vida dona aquestes alegries… Hem anat a fer un cafè mentre ell esperava al seu pare per tornar cap a casa.